“El romaní a l’amor diu que sí”

El romaní (“rosmarinus officinalis”) és la planta emblemàtica del Parc de les Olors de Vall de Ros. La tradició considera el romaní l’herba de la lleialtat i, per afinitat semàntica, també simbolitza el record i la fidelitat amorosa. També és símbol de valentia i potser per això se’n veien rams tant als funerals com a les noces. D’aquí el rodolí: “El romaní, a l’amor diu que si”.
Ja als textos bíblics se li atribueixen virtuts sanadores. A l’edat mitjana es pensava que donava felicitat perquè era l’herba de l’eterna joventut. El metge àrab Avicena (s. XII) elaborava una decocció de flor de romaní amb oli com a bàlsam per a tots els mals. Des de la Provença, al segle XIII, ens arriba la tradició de macerar romaní en vi, o bé en vinagre, per desinfectar llagues i ferides. També s’atribueix a Ramon Llull -o potser a Arnau de Vilanova- la primera obtenció de l’essència del romaní, cap a l’any 1300.
L’essència de romaní té diversos principis actius on hi predomina, sobretot, la càmfora. Es tracta d'un monoterpè amb propietats tòniques i estimulants. Per aquesta raó també se li atribueixen virtuts afrodisíaques, especialment per als homes.
Les propietats desinfectants del romaní s’havien fet servir per aromatitzar les cases i les cambres dels malats mitjançant fumigacions o vapors de fum.
Per a les varius i, en general, per millorar la circulació, el romaní té molta tradició d’ús. Com que també estimula la circulació de la sang al cervell, alleuja alguns mals de cap i afavoreix la concentració i la memòria. Es diu que els pastors menjaven cada dia unes quantes flors de romaní perquè així la planta els ajudava a reconèixer amb més facilitat les ovelles del seu ramat. Així doncs, també és útil per ajudar els estudiants en època d’exàmens.